La sentència 18/98: una sentència amb ben poca opinió publicada26/02/2008 · Barcelona · Miquel Almirall

La sentència 18/98: una sentència amb ben poca opinió publicada
26/02/2008 · Barcelona · Miquel AlmirallUn dels fets més sorprenents de la repercussió de la sentència del sumari 18/98 a la premsa és la manca d'articles d'opinió que en parlin. És a dir: ha estat una sentència amb ben poca opinió publicada. Si deixem de banda els editorials de rigor de l'endemà de la publicació de la sentència, gairebé no hi ha articles d'opinió que hi facin referència. Tot seguit veurem el que va passar a l'Avui, El Mundo, El País, El Periódico de Catalunya, El Punt i La Vanguardia entre els dies 20 i 31 de desembre, ambdós inclosos. Si bé és cert que posteriorment ha aparegut algun article sobre el tema que analitzem, en cap cas no invalida el que després conclourem.
Llegeix més Enviar a un amic · Crea PDF
26/02/2008 · Barcelona · Miquel AlmirallUn dels fets més sorprenents de la repercussió de la sentència del sumari 18/98 a la premsa és la manca d'articles d'opinió que en parlin. És a dir: ha estat una sentència amb ben poca opinió publicada. Si deixem de banda els editorials de rigor de l'endemà de la publicació de la sentència, gairebé no hi ha articles d'opinió que hi facin referència. Tot seguit veurem el que va passar a l'Avui, El Mundo, El País, El Periódico de Catalunya, El Punt i La Vanguardia entre els dies 20 i 31 de desembre, ambdós inclosos. Si bé és cert que posteriorment ha aparegut algun article sobre el tema que analitzem, en cap cas no invalida el que després conclourem.
Tot seguit us oferim aquest quadre sobre els articles d'opinió publicats durant els dies estudiats:






En total, nou articles tenen la sentència com a tema principal; un com un dels temes principals i sis hi fan una referència més o menys tangencial. Així, setze articles han parlat de la sentència. Cal tenir en compte, però, que sis apareixen en un sol diari i que en els diaris catalans més venuts només hi apareixen tres referències tangencials. És a dir, ni EP, ni EPC, ni LV dediquen cap article el tema principal del qual sigui la sentència.
1. Avui
El 22 de desembre, Toni Cruanyes escriu "Diàleg i ‘asfíxia' al País Basc". A partir de les crítiques del lehendakari basc i del nacionalisme basc en general, Cruanyes critica les opcions jurídica i política que l'Estat espanyol està aplicant en l'intent de resoldre el conflicte basc des de la seva perspectiva:
És una decisió carregada de contingut polític. La sentència de l'Audiència Nacional d'empresonar el suposat entramat social i econòmic d'ETA respon tant a lògiques jurídiques com polítiques. Baltasar Garzón és l'autor intellectual del que va anomenar l'"asfíxia" d'ETA a través dels tribunals, i és aquesta doctrina la que ara pren forma, amplificada pel to amb què la lluita antiterrorista s'ha situat al centre de la confrontació electoral PP-PSOE. Evidentment, la decisió d'ETA de tornar a matar ha facilitat l'arrenglerament de jutges i polítics en les posicions més dures: "En cas de dubte, a la garjola".
Però la contundent resposta de partits i societat civil basca denunciant irregularitats en el procés de l'Audiència Nacional ens ha de fer pensar. Com a mínim, plantejar el dubte. El lehendakari Ibarretxe diu que la sentència "no té base jurídica" i denuncia l'ús dels tribunals com "una eina de persecució contra ciutadans incòmodes o dissidents". Ell mateix aviat serà jutjat i potser ANB acabarà sent també illegalitzada per impedir que es presenti a les eleccions generals. És tot plegat un nou intent d'amagar la realitat. És una illusió òptica a molt curt termini que pretén donar la sensació de fermesa, d'eficàcia policial, de consistència en la lluita contra el terrorisme. Però no és més que això, una imatge.
Hem d'aplaudir la detenció d'etarres i la desarticulació de comandos d'ETA, és clar. Desterrar la violència del debat polític és propi de les democràcies, i és de fet l'única manera de trobar una sortida al conflicte basc. Però ni la illegalització de partits ni l'empresonament de líders socials i associatius independentistes serveix per a aquest fi. Si "illegalitzen" 200.000 votants, si criminalitzen les entitats culturals i els mitjans de comunicació, si processen el president dels bascos... quan vulguin dialogar, no trobaran ningú per poder-ho fer.

Jordi Muñoz escriu "El salt del sumari 18/98" (23 de desembre), en el qual critica durament la sentència:

Després d'un procés judicial farcit d'irregularitats i en ocasions absolutament kafkià, s'ha complert el guió previst i l'Audiència Nacional espanyola ha condemnat els 47 processats en el sumari 18/98. Tot i que ho puga semblar, no és una sentència més, sinó que representa un salt qualitatiu important i molt preocupant en l'evolució del sistema jurisdiccional espanyol.
Aquesta sentència consolida definitivament l'estratègia, marcada pel jutge Garzón, d'estendre el concepte de terrorisme no ja a qui posa bombes, sinó a tot un espai polític i social del País Basc. La mera coincidència ideològica amb els postulats de l'esquerra abertzale és interpretada com una coincidència estratègica amb ETA i, per tant, una prova d'integració en grup terrorista.
Amb l'extensió fins a límits insospitats d'aquesta doctrina en què "tot és ETA", al País Basc s'ha consolidat una situació jurídica d'excepció segons la qual tot s'hi val. La illegalització a la carta de partits segons les conjuntures polítiques, el tancament de diaris com Egunkaria o l'empresonament d'activistes socials i polítics. Tot plegat, al més pur estil McCarthy.
La sentència del 18/98 és un exemple massa cru de la preocupant degradació del sistema judicial espanyol. Tal com denunciava el mateix govern basc o el Collegi d'Advocats de Catalunya, ens trobem davant d'una sentència amb molts arguments polítics i poca base jurídica, fruit d'una instrucció i un judici plens d'irregularitats processals en què el dret de la defensa s'ha vist molt limitat. I ací no passa res. L'Audiència Nacional ha mudat el seu paper i actua ja obertament com un agent polític actiu. I això, malauradament, comença a ser massa freqüent als tribunals espanyols.

Isabel-Clara Simó publica el 27 de desembre "El judici", que tot seguit reproduïm:
He rebut un comunicat de la comissió de defensa del Collegi d'Advocats i de l'Associació Catalana en Defensa dels Drets Humans, a propòsit de la sentència de l'Audiència Nacional 18/98, publicada ara, segons la qual s'han declarat illegals diverses empreses mercantils del País Basc, els mitjans de comunicació Egin i Egin Irratia i les organitzacions Ekin i Xaki, i 46 persones han estat condemnades a penes de 500 anys de presó, tots imputats com a membres o collaboradors d'ETA.
Diuen: 1. Que és un exemple greu d'aplicar el terrorisme a la dissidència política. 2. Evidencia que no hi ha separació de poders i que l'acció judicial es regeix per valors polítics. 3. La sentència normalitza una cultura jurídica d'excepcionalitat, cosa lesiva per al sistema democràtic. 4. Aquesta sentència no és un episodi aïllat sinó que s'emmarca en una estratègia global de llarga durada que criminalitza el dret d'opinió, reunió i manifestació d'un sector bàsic de la societat basca.
A més, aquests juristes han observat diverses irregularitats jurídiques en el procés: 1. Les proves han estat caòtiques i irregulars, sempre en perjudici dels imputats. 2. En la prova pericial s'ha produït una gravíssima vulneració dels principis judicials. 3. Les moltes irregularitats justificarien la nullitat del judici. 4. El tracte infligit als acusats, des de novembre del 2005 al març del 2007, ha estat desconsiderat i ha constituït una pena anticipada a la condemna.
Tot plegat, conclouen, és inadmissible en un Estat de dret. Tal com ho he rebut, ho conto a tothom.
Encara que és cert que Simó es limita a fer un resum del text que ha rebut i que acaba dient que "Tal com ho he rebut, ho conto a tothom", la trajectòria com a articulista de l'autora i el fet de dedicar un article sencer a la sentència, es pot concloure que Isabel-Clara Simó no està d'acord amb la sentència.
Vicent Sanchis publica "Una trista legislatura" el 23 de desembre, on fa una referència crítica en igualar el model repressiu de Zapatero amb el model repressiu d'Aznar:
El nou Estatut d'Autonomia a Catalunya ha estat un desastre -i, pel que fa al País Basc, ETA torna a matar i Zapatero ha acabat assumint el model de desplegament desmesurat de la repressió que va impulsar durant la segona legislatura José María Aznar.
En els quatre articles que publica l'Avui no hi ha cap defensa de la sentència del 18/98. Els articles que en parlen i el que l'alludeix implícitament s'hi mostren crítics.
2. El Mundo
EM és el diari que dedica més articles d'opinió sobre la sentència. Així com en el tancament d'EGIN, EM va publicar diversos articles crítics amb la decisió i la interlocutòria de Garzón, la sentència de l'Audiencia Nacional és unànimement aplaudida en els cinc articles d'opinió que en parlen:
- "Cara y cruz de una sentencia" d'Isabel San Sebastián (20 de desembre)- "ETA empieza a estar acorralada" de Juan Carlos Rodríguez i Manuela Rubio (20 de desembre)- "Una sentencia que no es de nuestro tiempo" de Justo Sinova (21 de desembre)- "El belén de los tartufos" de Pedro J. Ramírez (23 de desembre) - "Los proetarras" d'Antonio Gala (23 de desembre)
També cal tenir en compte que un article de Luis María Anson, publicat el 23 de desembre, parla d'una de les persones condemnada, Teresa Toda, que havia treballat amb el periodista espanyol a l'ABC i a qui dedica un sentit record professional i personal ple de nostàlgia. Anson, evidentment, està d'acord amb la sentència:
«Siempre fuiste trabajadora y seria»
Querida Teresa...
Tenías la gracia de Dios siempre asomada a los ojos. Te brillaba la inteligencia en la frente. Eras sencilla y espontánea. Y profundamente tímida. Parecías una adolescente en zozobra con esa belleza recental un poco melancólica, y por eso mismo delicada y profunda, que constituía tu mayor encanto. Eras trabajadora y seria. Perseguías como un sabueso la noticia y la contrastabas después para asegurar la información. Son muchos los centenares de periodistas que han trabajado a mi lado. No me he olvidado nunca de ti, de aquellos años dorados cuando colaborabas conmigo en la redacción de hueco del ABC verdadero.
Después, querida Teresa, tu independencia intelectual -rechazaste siempre el bozal y la mordaza- te llevó a otros escenarios. Te seguí siempre. Sufrí contigo cuando el atroz asesinato de Muguruza, perpetrado en 1989 por la histeria de unos ultras desquiciados de la extrema derecha. Nos encontramos sin vernos en algún coloquio radiofónico. Y defendí al Egin, del que eras subdirectora, cuando fue secuestrado y prohibido. Los periódicos no delinquen. Si lo hacen algunos de sus redactores, articulistas o empresarios, la ley debe caer sobre ellos pero no sobre el periódico.
Claro es, querida Teresa, que yo no puedo justificar ni aceptar tu colaboración con banda armada, delito por el que la Audiencia te ha condenado a diez años de prisión. Pero no me he olvidado de ti. No me olvidaré nunca de ti. Siempre te he echado de menos y se me nublan los ojos cuando me encierro entre las ruinas de la inteligencia a la busca del tiempo perdido y me encuentro contigo trabajando a mi lado en esta profesión que tú y yo amamos. Y si algún día lo deseas, en ella me encontrarás siempre, Teresa Toda, que eras la niña morena y ágil de Pablo Neruda. Me llena de tristeza que el viento sople ahora para ti, como en las comedias bárbaras de Valle-Inclán, ululante y soturno.

3. El País
A EP, tot i que qualifica la sentència d'històrica, no publica cap article elogiant-la.
Només Antonio Elorza hi fa referència tangencialment en un article titular "Bye bye, Spain", on parla dels nacionalismes basc i català:
No ha de extrañar así la brutal reacción nacionalista a la sentencia del macrojuicio, al alinearse con quienes ignoran lo que Ibarretxe y Urkullu saben perfectamente, esto es, que las organizaciones condenadas forman parte de ETA. ¿Cómo hay que llamar a quien defiende al criminal, le protege, difama a la justicia e ignora a las víctimas? Porque no otra cosa son hoy los dirigentes jeltzales. Todo sea por presentar una vez más a España opresora de los vascos.
La crítica a l'opinió dels nacionalistes bascos, la pregunta que es formula i la resposta que dóna, mostren clarament que Elorza està d'acord amb la sentència dictada per l'Audiencia Nacional.
4. El Periódico de Catalunya
Joseba Arregi fa un article sobre "El nus gordià del nacionalisme" (23 de desembre), on sense valorar-la tàcitament, dóna suport implícit a la sentència en el primer paràgraf en atacar la resposta del nacionalisme basc:
El rebrot del terrorisme a Euskadi. Una vegada coneguda la sentència del macrosumari iniciat pel jutge Garzón, el conjunt del nacionalisme basc ha optat, com era d'esperar, per una desqualificació ben contundent de la sentència, a la qual nega qualsevol validesa jurídica i l'entén exclusivament com a conseqüència d'un impuls de la política de l'Executiu de Zapatero.
En el segon paràgraf planteja que hi haurà estudiosos que analitzaran la sentència i n'establiran l'adequació jurídica. Arregi afirma també que la sentència és criticable "tot i que potser no per d'altres estructures del mateix Estat com és el govern basc". La resta d'article és una reflexió sobre la relació entre el nacionalisme basc moderat i la societat basca en general amb ETA.
5. El Punt
Miquel Pairolí critica durament la sentència de l'Audiencia Nacional a "una justícia colonial" (22 de desembre):
No dubtem pas que una bona majoria de ciutadans espanyols deu trobar lloable el sentit que té, en conjunt, la sentència que ha dictat l'Audiencia Nacional contra els independentistes bascos processats en el sumari 18/98. 47 dels 52 processats són considerats culpables i els imposen penes que en algun cas superen les que demanava la fiscalia, una duresa habitual en l'Audiencia Nacional quan jutja causes relacionades amb l'independentisme basc, tant si es tracta d'accions violentes com si no. La peça clau de la qüestió és establir la relació de les organitzacions independentistes amb ETA. Si l'opinió pública s'ho creu i accepta que tot és ETA, aleshores els jutges poden tirar llarg, tant com vulguin, com més millor, que és el que han fet.
A l'opinió pública espanyola li costa molt poc admetre aquell vincle perquè fa temps que tant les televisions que mira com els diaris que llegeix hi insisteixen cada dia. Tot és ETA. Així, a Espanya s'han eliminat els matisos, s'han restringit les llibertats i tant es condemna el que usa una arma de foc com el que coordina les ikastoles. Quan s'arriba a aquesta situació és evident que el concepte de delicte s'ha ampliat, s'estén i es difumina i s'utilitza segons les conveniències. El sospitós és simplement l'altre, el que no vol ser espanyol, el que reclama la independència. Ja no són els actes el que justifica una condemna sinó la pertinença activa a aquesta alteritat. Així, la justícia es converteix en una justícia colonial, que condemna els rebels pel sol fet de ser-ho.
Els tribunals no són solament tribunals polítics, sinó tribunals colonials. Com sempre, la història ajuda a entendre algunes situacions del present que si no serien difícils de comprendre. L'actuació de la justícia espanyola contra els independentistes cubans a finals del segle XIX té un sentit molt similar al que ara fa l'Audiencia Nacional contra els independentistes bascos. És clar que aleshores no era estrany que el reu acabés afusellat. Ara tenen la sort que s'ha abolit la pena de mort. Deu ser allò que en diuen el progrés moral...

I, a continuació, reproduïm l'article "18/98", publicat el 22 de desembre:
"S'estan empresonant idees", ha dit el govern basc, i aquest és un tema francament preocupant. En un debat sobre la llibertat de premsa, en homenatge a la figura, la personalitat i l'obra de Ramon Barnils, periodista radical, home compromès amb el seu temps, es van exposar aquestes irregularitats i es va clamar contra l'atac judicial a les iniciatives socials a l'entorn independentista. Sobretot perquè, arran de la sentència de dimecres en el sumari 18/98, resulta que l'Audiència Nacional ha dit, amb totes les lletres, que part del moviment abertzale és "el cor i les entranyes" de l'organització terrorista ETA.
La llei de partits, que ara és assumida amb normalitat i de la qual ben pocs fan escarafalls, va ser i és en l'actualitat un atac frontal a les llibertats democràtiques, un text fet a mida d'una organització, una norma pensada amb posterioritat al "delicte": tot allò que atempta contra els principìs jurídics més elementals. D'aquella llei, un arrosegament d'un estat de coses que ha esquitxat la vida política espanyola en els últims anys. D'aquella llei, la persecució d'entitats, persones, mitjans de comunicació que maldaven per un projecte polític no necessàriament lligat a la violència, però amb uns objectius finals similars als que desitgen els violents. Aquella és la clau de volta de la sentència 18/98. L'equiparació de l'objectiu amb les estratègies. No dic que no hi hagi ciutadans amb delictes terroristes que s'hagin aprofitat de la infraestructura cívica. Però no es pot dir que aquesta estructura sigui terrorista, tot i haver-hi aquests ciutadans.
Jo no en sóc, d'independentista. No milito en cap d'aquests grups ni organitzacions similars. I jo, tanmateix, com qualsevol persona que desitgi un estat democràtic, amb respecte per les regles del joc, amb netedat i justícia, reclamo el dret a l'existència pacífica i normal dels que ho volen ser i lluiten per ser-ho, sense que ens hagin de fer passar bou per bèstia grossa.
A més a més, cal remarcar que El Punt va publicar el 27 de desembre una entrevista a Pernando Barrena feta pel Toni Strubell. Ben segurament, és una de les darreres (potser fins i tot la darrera) entrevistes fetes a Barrena abans del seu ingrés a la presó.
6. La Vanguardia
Només Baltasar Porcel i Fernando Ónega fan comentaris collaterals sobre la sentència. El primer valora positivament la sentència de manera explítica, mentre que el segon ho fa implícitament. Porcel escriu "Las sombras de la tierra" el 22 de desembre, on escriu el següent:
Y no soy duro ante la dejadez gubernativa y política. Otras horribles tragedias como la violencia doméstica, la pederastia y la pornografía infantil, los conductores que neciamente matan y se matan, etcétera, parecen seguir sin apenas trabas. Todo porque no ha estallado un incendio mediático ni un rifirrafe partitocrático. De ahí que resulte gratificante esta dura sentencia de la Audiencia Nacional vertida sobre el entorno y la entraña de ETA, que hasta hoy se movía poco menos que impune. Cuando es evidente que los etarras se forman y son escudados en un activo caldo de cultivo. El cual, bajo el concepto de "izquierda abertzale", pretende excusar cualquier crimen sobre los demás. Otra prueba: que esa misma izquierda se vanagloria, ante la sentencia, de que cuenta aún con "200.000 portavoces" más, según se define. Se puede detestar la petulancia de Garzón, pero es quien, si puede, le pone los cascabeles al gato. La copiosa recluta de nuevos etarras revela la hondura del problema que posibilita el crimen. Y ojo: no censuro opciones ideológicas o nacionales.
Porcel està molt content amb la sentència de l'Audiencia Nacional, que qualifica de "dura".
Fernando Ónega dóna un suport si més no implícit a la sentència a "Una intensa melancolía" (22 de desembre):
La busca de final dialogado del terrorismo desembocó en una sentencia de la Audiencia Nacional que convence a mucha sociedad de que policía y jueces son la única solución; pero con un añadido de reacciones: el Gobierno vasco no da respaldo a la sentencia, se erige en defensor de quienes la justicia llama "entrañas" y "corazón" de ETA, y acentúa el divorcio entre Euskadi y las instituciuones españolas.
7. Conclusió
Com hem vist, la premsa catalana i espanyola no ha dedicat gaire espai a l'elogi o la crítica de la sentència. De fet, dels grans diaris publicats a l'Estat, només EM hi ha dedicat diversos articles d'opinió, tots, òbviament, laudatoris. A Catalunya, els diaris més venuts no n'han parlat i només l'Avui i El Punt han dedicat alguns articles d'opinió a la sentència, tots crítics.
Força dies després de la publicació de la sentència, Jordi Juan va publicar "Cuando Otegi ya no es noticia" (21 de gener), on afirma que:
Las advertencias del ministro Bermúdez y el goteo de noticias que van apareciendo en los medios están preparando a la opinión pública para la noticia de que el mundo etarra no va a poder presentarse a estas elecciones y lo va a tener más difícil para hacerlo en las siguientes. Todos estos globos sonda, insistentemente enviados desde el Gobierno, tampoco están provocando ninguna reacción. Silencio de los partidos políticos de la oposición y silencio también de la opinión publicada. Nada que ver con lo que sucedió en la pasada legislatura cuando PP y PSOE pactaron la ley de Partidos para ilegalizar a Batasuna. Entonces sí que hubo un clamor unánime de protesta, no sólo en el País Vasco, sino también en otras zonas, como Catalunya, donde se pedía que los miles de simpatizantes que tiene Batasuna tuvieran un cauce democrático de representación.
¿Qué ha sucedido para este cambio? ¿Cómo se explica que exista tanta indiferencia hacia las controvertidas decisiones que se avecinan?
La respuesta habría que buscarla en el fracasado proceso de paz. La mayoría de las voces autorizadas han coincidido en culpabilizar a ETA y a su entorno de haber desaprovechado la oportunidad de lograr la paz. Zapatero ha sufrido un gran desgaste por su ingenua actuación en toda la negociación, pero no se le culpabiliza tanto del desacuerdo final. La locura de ETA de seguir la vía de la muerte y el silencio cómplice de todo su entorno ha provocado tal decepción que los que en su día levantaron la voz para defenderlos prefieren asistir ahora indiferentes a todo este acoso final.
Juan té raó quan afirma que l'esquerra abertzale té menys suport que anys enrere entre els articulistes, però la realitat és més complexa. En primer lloc, CONTRASTANT va analitzar el tractament (editorials, notícies i articles d'opinió) de la premsa catalana, basca i espanyola al llarg del judici a la Mesa Nacional d'Herri Batasuna i posterior sentència condemnatòria i la veu dels contraris a la celebració del judici i/o a la sentència condemnatòria tampoc no foren tants com dóna a entendre Juan. En el seu conjunt, la premsa catalana, basca i espanyola fou àmpliament favorable a la decisió del Tribunal Suprem espanyol. I, en segon lloc, la majoria dels articles publicats en diaris catalans que fan referència a la sentència 18/98 s'hi mostren contraris: 6 de 9. Si filem més prim, veuren que els sis articles que tenen la sentència com a tema principal hi estan en contra. Així doncs, Jordi Juan té gran part de raó en el que diu, però cal fer una anàlisi més global.


Tornar Enviar a un amic · Crea PDF